Qui no vol un final feliç…? A qui no li agradaria trobar respostes a les preguntes de la vida…? Qui no voldria una segona oportunitat, encara que fos per un instant…? Qui no deixaria la pell per descobrir on neix el neguit que fa que l’ànima cremi…? Qui no voldria que les coses fossin diferents…?
A l’habitació buida, tot és possible. Pagant, és clar. Tot té un preu. I si hi accedeixes, si comprens el seu funcionament, saps també que en un futur algú pot reclamar la teva presència. Tu pots acabar essent la presència màgica, talment com real havia estat en el seu moment la presència que tu reclames ara. De fet, imaginem cada dia. I en la nostra imaginació s’hi barregen, sense demanar permís, les figures que ens ve de gust convidar-hi. Pel mateix motiu, som part del repartiment fantàstic d’altres. És la tesi d’Una habitació buida, i és un dels arguments que en Marc Artigau ens proposa en el seu text i en les lletres de les cançons musicades per la Clara Peya. La barreja d’aquests dos talents suma i es multiplica. I adopta, en el cos de les vuit actrius i actors, una naturalitat i una presència encantadores. Encantadores. Les cançons són delicades, arriben a l’ànima, i l’acompanyament al piano, en directe, fa l’experiència més completa encara. Això, en una sala menuda, en un espai dolç i acollidor, és una bomba de sensacions. És tan bonic, tan especial, ser espectador d’una proposta com aquesta, que acabaries donant les gràcies. Sort n’hi ha dels aplaudiments.
Els tres espais de l’escenografia contenen, al llarg de l‘espectacle, tres històries diferents. Tres històries amb diferències i similituds. Somnis, il·lusions, pors, neguits, dubtes i inseguretats es posen en joc de forma àgil i subtil alhora. Potser alguna d’aquestes històries no assoleix la profunditat de les altres, potser es trenca en aquesta un equilibri que hagués estat sublim. Però sembla un excés propi de la mateixa narrativa de l’autor, d’aquell aire fresc que la fa diferent en el món de la dramatúrgia. Al llarg de l’obra, les trames es barregen, creant-ne de noves. I tot conflueix en un únic corrent, on tot adopta un altre sentit, i on reneix l’ànsia de la descoberta, del coneixement del que ja no és a l’abast, de les preguntes orfes de resposta… una ànsia que només pot apaivagar-se a l’habitació buida.