La Peya va posar música a un taller d’Eòlia i de taller s’ha convertit en una obra que es mantindrà temps als escenaris. Ella tan posa música a un taller com fa música incidental, com composa per concerts sola o acompanyada. Sempre amb el seu gran talent de compositora i intèrpret.
Em va emocionar molt i no sé exactament perquè. No era la identificació amb les històries ni la nostàlgia que algunes destil·laven. Era la música i la magnífica interpretació del piano i de les veus.
Me’n vaig anar a casa sentint i cantant:
..”i tancaràs els ulls
Viatjaràs molt lluny
Quan vulguis pots tornar
Però no t’adormiràs”…
És un joc permanent amb el temps i l’espai, un joc amb la realitat virtual en la que una habitació buida permet, gràcies a sistemes futuristes, connectar amb persones ja desaparegudes. La idea de que podem accedir al més enllà no és nova i és una necessitat que té la humanitat de saber què hi ha després i de retrobar-nos amb els que ja han marxat. Com una història de mèdiums però en direcció contrària. Es pot accedir a un món en el que trobem les mateixes regles i trampes que tenim al nostre. La idea de Marc Artigau ha permès conèixer històries, desenvolupar-les i enllaçar-les.
L’escenografia de Lola Belles és senzilla i molt adequada. La il·luminació de Conxita Pons diferencia molt bé les diferents històries.
Les veus de Carla Pueyo, Eric Oloz, Cristina Vallribera, Ferran Enfedaque, Núria Llausí, Ariadna Colomer, Marc Arias i Marc P. Balasch acompanyades al piano per Miquel González es fonen en una sola i el resultat és estremidor.