Fer un espectacle basat en un assaig literari sempre és un repte. El que passa és que si les paraules escrites provenen d’una de les millors autores del segle XX, Virginia Woolf, l’artefacte escènic pot començar a posar-se en marxa… Woolf tenia força fa quasi noranta anys (l’assaig es va publicar el 1929, basat en unes conferències realitzades l’any anterior sobre dona i literatura) i en segueix tenint en l’actualitat, ja que el missatge feminista primigeni encara està present en el fons de moltes qüestions. No negaré que cal acostar-se a l’espectacle amb atenció i sabent a què ens exposem, ja que a estones pot fer-se feixuc o una mica massa dens. És cert que les anècdotes puntegen la tesi -no sempre amb ordre ni una coherència interna- però es perden… o ens fan perdre a moments l’objectiu principal.
María Ruiz ha aconseguit crear un espectacle que funciona i que convenç, especialment per la força i els detalls de la interpretació de Clara Sanchis. I és que estem davant d’una actriu tot terreny, d’aquelles que amb cada gest i amb cada paraula poden arrossegar-te cap a on més els hi convé. Sanchis -filla de José Sanchis Sinisterra i Magüi Mira- porta treballant com a actriu i com a pianista des de fa més de 35 anys. Ha estat vinculada, en dos etapes diferents, a la Compañía Nacional de Teatro Clásico i ha treballat a les ordres de Mario Gas, Fernando Trueba, Pilar Miró, José Luis García Sánchez, Hermán Bonín, Gerardo Vera, Magüi Mira i Juan Mayorga, entre molts altres. A Una habitación propia aconsegueix una fita realment meritòria, ja que un monòleg de vuitanta minuts i de gran complexitat com és aquest no està a l’abast de qualsevol. De moment, ha esgotat totes les entrades… tot i que això ha estat una constant des de que l’espectacle es va estrenar, ara ja fa més de quatre anys.