Llegeixo la sinopsi del dossier de premsa i la sinopsi dirigida al públic i trobo congruències, parlen de coses totalment diferents. Una posa el focus en el nen de la casa, i el perquè de la seva inclinació cap a la ultradreta, i l’altre en l’ètica de vendre les vivències de la gent que rodegen al pare del nen, un escriptor ja amb un cert renom.
La història és una barreja d’aquests dos temes, que al final ens acaben parlant de les relacions familiars, de com el dol ens pot afectar. La ultradreta i l’ètica de la narració són “l’excusa” pel punt de partida. (En direm excusa, tanmateix no vol dir que no s’abordin els temes; molt contemporanis en l’espectador i a la vegada universals).
Aquesta meta narrativa, de Pau Miró, juga amb la intel·lectualitat dels personatges, on a vegades es veu més a l’autor i els seus coneixements, que no un sentit en les paraules. Qualsevol persona capaç d’escriure una obra amb unes idees interessants a debatre ja és reconeguda per l’espectador. Tanmateix tots tendim a autoremarcar-nos. El coneixement no és una enciclopèdia, sinó saber jugar amb tots els elements que la conformen.
Una posada en escena que no explota totes les seves possibilitats, i abusa del micròfon en alguns punts innecessaris. Una conferència que podria jugar amb el públic com a personatge, però queda aïllada entre les parets de l’escenari, reduint l’espai escènic. Això sí, aconsegueix que un habitatge es converteix en una pista de bàsquet; no només amb l’escenografia, sinó també amb els moviments dels personatges: veus quan juguen al seu camp o a camp contrari.
El debat plantejat inicialment es transforma en el pes dels personatges dins l’obra, un comportament d’un fill que crida ofegat: ajuda i efecte d’un pare, queden eclipsats pels objectius de l’home, que tot i lluitar per millorar la relació amb el seu fill, vol poder escriure la pròxima novel·la. És a dir, tots aquells esforços de reconciliació i comprensió són donats per un fi laboral, en conseqüència d’un resultat econòmic i prestigi.
Podríem pensa que aquest pes recau en l’elecció dels actors, ja que Julio Manrique és una persona molt reconeguda i valorada pel públic. Però Nil Cardoner aconsegueix lluitar contra la fama del seu pare, i a la vegada del mateix Manrique, perquè s’escolti la seva veu. Parlant dels personatges m’agradaria fer una petita referència al personatge de treballs socials (interpretat per Mireia Aixalà), un enfoc fora del convencional, però interessant en la seva actitud, obre el debat del paper ètic i polític que aquest ofici pot adquirir. Malauradament no és adequat l’ús de la seva “debilitat” en un moment clau de l’obra; de ben cert és molt difícil en aquests casos ser una persona freda i arbitrària, però és una debilitat molts cops atribuïda a la feminitat, desvalorant el poder de les professionals.
En aquest cas crec que hi ha una clara diferenciació de gèneres, l’home és l’escriptor famós, i l’editora queda a l’ombra (interpretada per Laura Conejero). Al final de l’obra sí que trobem el seu empoderament, però molts cops ella es queixa que li toca agafar de nou el paper de mare, perquè el pare no sap gestionar-ho; l’esquema més clàssic coma resposta que són les dones les que cuiden dels fills i els homes els que no en saben, superat ja avui en dia. També cal destacar l’escena de reconciliació de pare i fill en forma de batalleta, un altre cop l’esquema insòlit i vell. Els personatges femenins es troben en papers secundaris.
Una història real que juga amb el desconeixement d’informació per part de l’espectador, ja que vol saber les respostes i queda en tensió fins que no es resolen. Una manera fàcil enganxar al públic, però amb un final pobre de contingut, on més aviat es tanquen els fronts oberts, i s’obliden els debats inicials.