Comença a ser una mica inquietant que els textos del programa de mà ens vulguin vendre un espectacle diferent al que veiem després damunt de l’escenari. Vaig entrar al teatre amb l’expectativa de veure una història que ens fes reflexionar sobre l’ascens de l’ultradreta, però més enllà de la interessant premissa inicial el tema es dilueix o queda excessivament soterrat per una trama que es bifurca i crea altres camins. És cert que Pau Miró prefereix la subtilesa a l’excés, o a la desmesura, però crec que aquí peca de prudent i no es mulla de la forma que molts esperàvem. Transforma la història del fill suposadament supremacista en una mena de confrontació pare i fill que, finalment, acaba de forma força convencional. Tot plegat enmig d’una trama editorial i d’una interessant, però tímida, reflexió sobre el procés d’escriptura i la literatura dins de la literatura. Una trama calidoscòpica que, en algun moment, ens recorda El chico de la última fila, de Juan Mayorga, tot i que l’ambició i també els resultats siguin menors.
Les interpretacions de tots els intèrprets (Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner), com era d’esperar, són solvents i garanteixen la naturalitat que la funció necessita. Res està fora de lloc, i fins i tot l’espai escènic resulta tant nítid com asèptic. Un espectacle, doncs, en el que potser li falta el risc que se li pretenia. Un espectacle ben escrit que agradarà a un públic sense expectatives, o que directament no llegeixi els programes de mà.