Quan al talent se li dona ales, aixecar el vol és una tasca senzilla. Una historia real aixeca el vol amb facilitat davant la mirada d’un públic lliurat des d’abans de començar, gràcies al talent dels actors i actrius que formen un gran repartiment i a les ales que en Pau Miró, autor i director, els atorga amb un text brillant, ple de matisos, àgil i real com la història que explica. La direcció no és complexa, i tampoc no aporta un segell distintiu. Potser és l’únic punt que no avança. Quatre personatges gairebé permanentment en escena, contemplant-la quan no hi intervenen per remarcar que la seva presència, com a referent en cada diàleg, es manté viva. Un espai amb poc caliu, fred i, com tantes vegades li deia el fill al seu pare, més semblant a una pista de bàsquet que no a una autèntica llar. Un plat, copes i ampolles de plàstic pretenen situar-nos en un despatx (despatxos)-menjador que no ajuda. Si la butaca que la difunta mare va comprar és, aquest sí, un element que entra en escena amb força, que hi juga un paper, la tenda, els dossiers o el globus terraqüi et distreuen.
Però si l’escenografia no aporta, i la direcció no es nota, què fa que el saldo final sigui tan positiu? Sense cap dubte, la dramatització. A la Mireia Aixalà, el paper li escau a la perfecció, tot i que la duresa i l’acidesa finals no casen amb la cordialitat gairebé naïf de l’inici. En Nil Cardoner, excel·lent. La mirada parla més que les seves obstinades, punyents però esbiaixades argumentacions. D’en Julio Manrique… què més se’n pot dir? Adopta el rol com si fos la seva veritable història real, el condueix amb traça i guarda en els seus silencis aquella capacitat hipnòtica de transmetre sense dir. Les seves pauses, i com reprèn el text després d’elles, és màgic. Però, pel meu gust, és la Laura Conejero qui més ho broda. La seva veu, el moviment lent però precís del seu cos, la manca d’estridència, d’impostació, la gestió del text, de les rèpliques… espectacular, senzillament. Tots quatre esborren mancances que en una segona revisió sorgeixen, un cop fas evident la positiva primera impressió. Tot plegat, no apareix fins l’endemà, quan l’eufòria per la interpretació deixa pas a la reflexió més analítica. I és en aquest context d’anàlisi que es sobrevenen com un cop de puny cinc segons que voldria esborrar. No hi hauria una forma millor d’encarar pare i fill quan tots dos es desarmen, es desprotegeixen i, per fi, s’acosten? Calia fer-ho així? És un instant que et fa fora d’una escena que et mantenia atrapat. Sort que de seguida et refàs.
I finalment, pel que fa a la història, destaca el joc d’individualitats, la moral de qui no hi veu més enllà del seu nas, de qui disfressa les seves intencions amb arguments genèrics, globals, gairebé filosòfics. La moral que qui excusa el seu fanatisme acusant la història que l’ha portat a esgrimir-lo. La moral de qui vol un món diferent, un món millor, sense fer-hi absolutament res mai, per si de cas acaba perdent-hi, quan resulta que ho té tot. Un debat interessant en el que l’autocrítica, i més en els temps que ens toca viure, hauria de ser la protagonista. Potser així, finalment, tots assumiríem el compromís que ens pertoca perquè descobriríem que és entre tots que hem arribat fins aquí, que hem desenterrat una ultradreta rapinyaire, que olora les nostres febleses, els nostres dubtes. Ja ho diuen: les bèsties oloren la por, i se n’aprofiten per atacar.