És molt interessant plantejar textos i representacions teatrals que tractin sobre la contemporaneïtat més cruel de l’espectador per apel·lar a la seva reflexió posterior. Confrontar problemes actuals a escena, especialment quan són controvertits per a la societat, és interessant i suposa un exercici creatiu molt positiu. En aquest cas, el text de Pau Miró—qui també dirigeix la representació—planteja una situació on es reflecteix el creixement de les ideologies d’extrema dreta en una joventut individualista que deriva en accions racistes, homòfobes, masclistes…
Una història real és una ficció de la realitat on un escriptor reconegut—encarnat per Julio Manrique—veu el seu èxit professional en dubte degut a un episodi de violència racista protagonitzat pel seu fill. L’escriptor, centrat en una novel·la políticament marcada per valors humanitaris veu com es sacseja tot el seu món personal al veure que el seu treball privat—el de pare—ha donat com a fruit un jove amb ideologia d’ultradreta. Tot i ser un plantejament molt interessant, allò atractiu del conflicte dramàtic—l’augment de l’ultradreta al jovent—perd la força que promet. En lloc de ser el centre del conflicte, s’acaba diluint i plantejant-se com quelcom secundari. No evita incomodar al públic tot citant a dirigents polítics contemporanis com Trump, però tampoc incideix en caracteritzar i descriure curosament aquest perfil ideològic creixent dins la societat actual.
En canvi, la representació es centra molt més en un nivell metaliterari i ficcional on s’hi reflexiona sobre la figura de l’escriptor autobiogràfic i els problemes que deriven d’escriure sobre la vida d’un mateix. Tot i que s’extreuen reflexions molt interessants i la representació és intensa i emotiva, l’obra no acaba com allò que prometia sinó com una reflexió molt allunyada d’una lectura profunda de la política i societat d’avui dia. Sota el meu punt de vista, aquest canvi no és cap error, però si un gir radical respecte allò que es proposava inicialment. És molt interessant i valuosa l’aproximació que es fa d’allò metaliterari, de la mateixa forma que allò que deriva dels diversos nivells de ficció que succeeixen a escena: els textos del pare, del fill, els llibres ja publicats…
El treball de l’elenc és espectacular. Els quatre personatges són encarnats per Julio Manrique, Nil Cardoner, Laura Conejero i Mireia Aixalà, qui fan una interpretació realment potent i emotiva. S’ha de destacar l’interpretació de Nil Cardoner, qui dona vida al jove protagonista amb una potència molt destacable. Tot i així, s’ha de dir que els personatges femenins de l’obra tenen un plantejament menys profund, tot i que igualment valuós.
Una història real, en síntesi, és una obra molt potent, intensa i emotiva que problematitza sobre els problemes individuals d’una família. Tot i que es planteja com quelcom molt major—una reflexió sobre l’ascens de d’ideologies neofeixistes—, la representació és exitosa i la seva escenificació ben plantejada. Es tracta, com bé diu el títol, d’una història molt real, inserida dins d’una contemporaneïtat ferotge, tot i que amb un tractament una mica superficial dels motius reals—col·lectius—d’un cas familiar individual. Les seves reflexions metaliteràries, el seu gran elenc i el seu potent treball la fan una representació molt interessant.