Darrera de cada acció hi ha una motivació, un sentiment o una creença que ens mou a actuar d’una manera o una altra. A vegades és l’alegria, d’altres la tristesa o el dolor. En ocasions actuem en benefici dels que hi ha al nostre voltant i, en d’altres, són aquests precisament qui paguen les conseqüències de com ens sentim.
Una història real parla d’un pare i el seu fill que han afrontat, com han pogut, la mort de l’esposa i la mare. Cadascú ho ha gestionat de la manera que li ha sigut possible. Bé o malament, són adjectius fàcils d’adjudicar quan s’és fora de la història. Aquí, la relació fraternal s’ha convertit, amb el temps, en distància i suportar-se quan comparteixen temps i espai. El fill amb un rancor i dolor que dirigeix al seu pare i a sobresortir en els estudis. El pare és escriptor i intenta, com pot, superar el dolor a través de les paraules que escriu i, també, predica. Al seu voltant una professional d’afers socials i l’editora de l’escriptor.
Amb una escenografia interessant, que va transformant-se en diferents espais a mesura que el text i les escenes ho necessiten, es crea l’ambient propici perquè es desenvolupi aquest drama amb un ritme adequat a la història. L’ús de llums i la part sonora/musical ajuden a crear l’atmosfera necessària per afrontar cada situació que es planteja a l’escenari.
El text és potent i t’enganxa des del principi, intentant descobrir què haurà passat perquè s’hagi donat la situació que s’aborda. A poc a poc, es van escodrinyant els fets i les situacions que han portat al pare i el fill a estar contra les cordes, a que hagin d’afrontar els seus problemes. La tensió i les emocions es van intensificant amb el pas dels minuts, deixant astorat al públic i amb ganes de saber com acabarà tot plegat. Això sí, hi ha un petit descuit en aquesta narració i és que alguns dels temes que s’aborden com a accessoris a la trama inicial –com és la visió del noi ric cap a la pobresa i la societat amb menys recursos- que ja que es posa sobre la taula es podria haver explotat i indagat una mica més. Es podria haver desenvolupat una reflexió al seu voltant o no deixar-ho tant penjat com queda al final.
I he deixat pel final les interpretacions perquè és realment la cirereta del pastís, el principal motiu pel que tornaria a veure aquesta obra. De Julio Manrique sempre esperem la seva intensitat i aquí el trobem actuant amb mesura, amb una emoció i preocupació que va creixent amb el text d’una manera natural i compassada paral·lelament a la història i els seus protagonistes. Laura Conejero és simplement brillant, és igual quin paper faci, sempre supera les expectatives, diluint-se amb el seu personatge. El personatge de la Mireia Aixalà li va a la mida, en el seus gestos i moviment.
La autèntica sorpresa és Nil Cardoner, com aconsegueix fer-se amb el seu personatge, com traspua veritat amb cadascuna de les paraules que diu, com es mimetitza i escup dolor i ràbia amb cada reflexió econòmica, amb cada dard dirigit al seu pare i la seva forma d’afrontar la vida. En un moment de l’obra es presenta un duel interpretatiu Manrique-Cardoner i és difícil determinar qui aconsegueix emportar-se al públic, encara que la balança s’inclina a poc a poc cap al segon. Amb aquella mirada que aguanta tanta emoció i que, alhora, s’enfronta a la impotència del seu pare per no saber com arreglar la seva relació. Uns minuts d’enfrontament que ho determinaran tot i que ajuden a l’espectador a enamorar-se, una mica més, del Cardoner teatral, al qual estem –encara- poc acostumats a veure.
Ràbia, dolor, tristesa, dol i justícia es barregen en aquesta obra que té com a màxim reclam el seu repartiment, que aconsegueix, per un moment, que desconnectem de la vida i ens endinsem en una historial molt real, però de paper.