Stephan Zweig va ser un escriptor austríac molt popular durant els anys 20 i 30 del segle passat, però tot i haver tingut una vida plena d’èxits literaris el seu final va ser molt trist. L’any 1942, un cop exiliat a Petròpolis (Brasil) va decidir suïcidar-se juntament amb la seva parella, desesperats pel futur d’Europa i temorosos de que el nazisme s’acabés estenent per tot el món. L’obra que ara ens ocupa es centra en aquest últim tram de la seva vida, concretament a la tarda en que tots dos van prendre la decisió final. Ho fa, però, amb l’afegit d’un tercer personatge, un petit misteri i unes circumstàncies que més que aclarir acaben aportant nous interrogants. És evident que la visita inesperada és més metafòrica que real, i que en el fons se’ns parla de diferents formes d’encarar el món, la creació i la vida en general.
L’autor canari Antonio Tabares demostra ser un bon coneixedor de l’obra i la vida de Zweig. Capta bé l’ambient opressiu d’aquella tarda i d’aquella tràgica circumstància, però s’embolica una mica massa en una subtrama que vol provocar més interès i misteri dels que realment acaba aportant. Sergi Belbel, que ja havia dirigit una altra obra de l’autor (La punta del iceberg), tampoc sap impulsar la trama ni trobar el ritme adequat. Tot queda com ralentitzat i algunes actuacions són més abstretes que dramàtiques. Segurament els amants de l’escriptor i del teatre pseudoliterari hi trobaran diversos i variats al·licients, però molts espectadors acabaran trobant-t’hi, per desgràcia, més ensopiment que altra cosa.