Hi ha històries que cal que siguin explicades, que mereixen el seu lloc als escenaris o allà on faci falta. La història que explica Una llum tímida va sortir d’una notícia real, d’aquelles que les veus al diari i se’t queden arrapades a la memòria. Una història que posava sobre la taula la repressió de la homosexualitat –en aquest cas, femenina- durant l’època franquista, així com els cruels tractaments que s’estilaven a l’època. Aquesta segona part, precisament, porta l’obra cap a una altra dimensió diferent… una mica desconnectada de la primera, però decisiva per al seu desenllaç.
Àfrica Alonso, actriu i autora del text, aposta per una narració que va de la quotidianitat al drama. No escatima els moments que van directes a la boca de l’estómac, que et colpeixen de forma descarada i buscada, però val a dir que el públic ho rep amb entusiasme… i més d’un mocador. De fet, Una llum tímida porta més d’un any donant voltes, apareixent i desapareixent de la cartellera amb curtes estades, però amb un públic fidel i cada cop més nombrós…
Pel que fa a la part musical, és importantíssim remarcar les cançons –Pessigolles, L’ombra, Si tu hi ets, Soledad sonora, etc.-, totes d’una gran honestedat i una gran qualitat. Però res seria el mateix sense la interpretació de Júlia Jové i Àfrica Alonso, que les porten a un altre nivell i que les viuen d’un forma completament generosa i sense cap mena d’artifici. Elles són l’ànima d’un espectacle d’aparença molt simple, quasi minimalista, que potser lluiria més en espais de petit format.
