La cartellera de musicals no destaca per, en general, obres adultes, i encara que de vegades el missatge sigui de pes s’endolceix amb tractaments lleugers. L’anterior està molt bé però s’agraeix que puguem gaudir -en el sentit més ampli de la paraula- de propostes com aquesta Una llum tímida que dignifica el gènere (enteneu-me, si su plau, que sóc musical lover fins a la medul·la).
Un tema dur, potent i no tan llunyà que no pot ser oblidat: la dramàtica i sensible història d’amor de dues dones en el franquisme i la seva lluita, desigual, davant d’una societat que no només les silencia sinó les aniquila. Dues professores, a la Barcelona de finals dels 50-inicis dels 60, una més atrevida, amb ànsies de llibertat, de parlar perquè si no, per què viure, i una altra més adaptada a la societat, descobreixen a poc a poc, amb tendresa, dubtes i humor, el seu amor. Sense morbositat, sense estridències, una bonica història d’amor…que s’ha d’enfrontar a molt més que al rebuig general i que genera una espiral de dolor. Àfrica Alonso (Rent) coprotagonista i dramaturga, la més atrevida, ens mostra de forma impecable la seva evolució, el seu amor ple d’il·lusió, el seu sacrifici posterior, la seva devastació, subtilment, amb gestos, mirades… Júlia Jové (Fun Home, un altre d+aquests musicals dramàtics multipremiats a l’estranger) ha de passar de la tímida i apocada a un rabiós animal ferit de mort a causa del sistema. Diversos registres en totes dues per a unes intèrprets extraordinàries que, a més, no tan habitual, presenten una dicció impecable.
Aquesta història no seria completa sense la música, preciosa a càrrec de Laura Masferrer i Andrea Puig en una combinació també original en el gènere (guitarra i violoncel) i compassada a l’evolució dramàtica, de la dolçor a la ira sense control, l’esperança, la pau momentània o el dolor més intens. Lletres d’esperança i d’esquinçament que mereixen ser escoltades i interioritzades a les veus de l’Àfrica i la Júlia que no sorprenen els qui seguim les seves trajectòries des de fa anys, amb una complicitat innegable i que ens traspassa en aquesta història tan valenta com dolorosa, que ens toca l’ànima però que genera ànsies d’estimar.
En resum: es canta a l’obra “em cremen les mans de no tocar-te”, ja que a mi em cremen els sentits per no veure més propostes com aquesta.
