Ahir dimecres dia 22, vam fer cap a la Sala Atrium per veure la estrena de la segona peça del Cicle de Creació Escènica DespertaLab 2019, impulsat per la Nau Ivanow i la mateixa Sala Atrium. Un cicle creat per donar suport a la creació, producció, difusió i exhibició de dos espectacles de joves companyies nacionals i una d’internacional.
Aquesta cinquena edició del Cicle, consta de quatre espectacles: “Excalibur i altres històries d’animals morts” de la companyia mallorquina Hermanos Picohueso, “Unheimlich” amb la unió de les companyies Pelipolaca + Les desvestides, “La Caja” i “La leyenda del fauno i el viaje” de la companyia internacional Los escultores del aire.
Un qüestionament del tractament que fa la societat envers l’home/dona nu. La nuesa considerada irreverent, provocadora i per tant prohibida i censurada en la vida quotidiana. La mateixa nuesa que provoca admiració i respecte quan la veiem dins d’un museu, reflectida en un quadre o una escultura.
Entrem a una sala d’un museu on unes noies contemplen les obres exposades. Ho fan lentament, amb admiració o sorpresa. Estan contemplant pintures on apareix gent despullada: dreta, asseguda, de cara, d’esquenes….
Quatre actrius, Belén Bouso, Núria Corominas, Rut Girona i Gal·la Sabaté que amb la seva expressivitat i gestualitat ens transporten amb elles a aquesta sala de Museu i contemplem, amb elles, les peces exposades. Tot just una paraula, o un murmuri, però en aquest cas tampoc no calen les paraules. Les mirades encreuades, els gestos ho diuen tot. La direcció de la peça és d’Irene Vicente Salas.
I del món de l’espectador que visiona l’obra d’art exposada, ens transporten al món de les models que han de restar immòbils hores i hores, en postures sovint impossibles, perquè el pintor o escultor aconsegueixi el resultat desitjat, plasmar a la seva obra la bellesa d’un nu, convertint-la en mercaderia, en objecte de desig per un públic determinat.
A UNHEIMLICH (paraula que es podria traduir com el rostre sinistre, misteriós, de què és familiar), es qüestiona on queda l’ètica i la intimitat d’aquestes representacions que s’han convertit en art i són permeses, representacions que són qüestionades i prohibides en la nostra quotidianitat.
Una peça que ha partit de l’estudi de la representació de la nuesa femenina en la història de l’art. Basant-se en l’art de la història moderna, on a partir de l'”Origen del món” de Courbet, es representa la nuesa femenina sense necessitat de cap pretext per a exhibir-la. Fins llavors hi havia una justificació mitològica o de llegenda per representar el cos nu.
Pelipolaca i les Desvestides prenen com a referència l’habitació secreta del museu arqueològic de Nàpols, que alberga les pintures pompeianes, com una representació dels museus concebuts únicament per a una part “escollida” de la població. Curiosament aquesta sala nosaltres la vàrem visitar encara no fa tres mesos i la tenim acabada de gravar a la memòria.
Una posada en escena alentida on la il·luminació de Joana Serra i el so de Sofía Martori juguen un paper important i condueixen la nostra mirada. El potent vestuari enfunda a les intèrprets, amb unes malles de color carn on es dibuixa el cos nu amb traços gruixuts i els hi dóna llibertat de moviments.
Una proposta valenta i arriscada, que segurament està molt allunyada dels paràmetres del cercle habitual de teatre comercial que se’ns ofereix a la nostra ciutat; una peça sense text, molt visual, que es recolza en el llenguatge del cos, en les mirades, en el gest i la mímica dels intèrprets.
Hem de reconèixer que desconeixíem exactament que anàvem a veure, i que assistíem a l’estrena perquè confiem plenament en la Sala Atrium que molt poques vegades ens ha deixat indiferents. Ens costa valorar com ho fem habitualment, ja que encara que la proposta ens ha interessat força, precisament per ser diferent de tot el que hem vist fina ara, …. reconeixem que no és el tipus de teatre que més ens apassiona, perquè preferim les obres de text.
En acabar la representació hem aplaudit força (quan no connectem, no ho fem), però hem sortit desconcertats sense saber del cert si ens ha acabat de satisfer o no … i sobretot, amb el dubte de si hem entès tot el que ens volien explicar; creiem que és una peça molt treballada, amb moltes capes, que els espectadors difícilment poden captar en una sola mirada.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ