En aquest moment on sembla que (bàsicament, al cinema) s’han posat de moda les distopies protagonitzades per adolescents, era lògic que el teatre també reflectís aquesta tendència. L’encarregat de portar-ho a terme, en aquest cas, ha estat Marc Rosich que, tot i haver obtingut els seus millors resultats amb adaptacions (com Plataforma o la recent Woyzeck) que com a dramaturg, té prou recorregut per esperar-ne un text interessant. Malauradament, Utilitat programada és una obra amb un grapat de bones idees desaprofitades i un to, en general, massa juvenil, fins i tot, en alguns moments, infantilitzat. Els joves actors, almenys, defensen el producte amb ganes i una ingenuïtat carismàtica que no serveix, però, per solucionar les seves carències narratives. A més, l’espectacle té una durada excessiva, l’argument és pobre, gairebé no desenvolupa el seu punt de partida i la majoria dels personatges se’ns presenten desdibuixats. Únicament, l’actriu Míriam Alamany aconsegueix remuntar la proposta amb les seves intervencions. A part d’això, l’escenografia i l’espai sonor són els altres aspectes més destacables d’aquest muntatge que, tot i tenir voluntat crítica, li manca, definitivament, profunditat o un humor més efectiu. O, potser, les dues coses.
Enllaç copiat!