La dramatúrgia catalana, que ja es va treure els complexos del gènere (thriller, ciència-ficció) a principis del segle XXI, ha començat, recentment, a atrevir-se també a abordar temes autòctons que, malgrat la seva delicadesa, són un gran material per explicar la nostra essència i identitat col·lectiva. Jordi Casanovas és un gran artífex del trencament d’aquestes barreres, atrevint-se a escriure obres entorn del cas Bárcenas o del judici de La Manada (Jauría) des d’una mirada a l’estil anglosaxó que fa universal allò més particular. Ara, Casanovas ha tingut l’encert i la valentia d’escriure sobre el crim d’Alcàsser, un cas que va fer trontollar les nostres consciències, especialment, pel tractament morbós que van fer els mitjans de comunicació fa més de 25 anys.
El millor de Valenciana, però, és que sap anar més enllà d’aquest terrible succés i tracta de fer una radiografia de tota una època (els anys 90), un territori (el Llevant espanyol) i, gairebé, una manera de viure i entendre el món. Casanovas fa un pas més enllà del teatre documental i aspira a construir la gran història valenciana com va fer amb Catalunya a Una història catalana o Vilafranca. La proposta és intel·ligent i elaborada, sap jugar amb el misteri, el sentit de l’humor i el drama amb certa habilitat però, sobretot, no li falta cap dels elements que millor defineixen aquell temps. Des de la ruta del bacalao fins a la corrupció política, la peça és un gran viatge al qual, potser, li han faltat mitjans o pressupost per lluir, sobre l’escenari, al nivell que un punt de partida tan ambiciós requeria. D’altra banda, la barreja entre ficció i realitat resulta, a vegades, una mica confusa i certes trames acaben sent fins a cert punt prescindibles. En qualsevol cas, tot i la pobresa d’alguns moments, el text és evocador i poderós i, en general, el repartiment fa un bon treball interpretatiu, cosa que sosté un muntatge que mereixia haver aconseguit una excel·lència formal de la qual, finalment, ha quedat lluny.