Una mare ludòpata, un fill amargat contra tot i tothom, el pare que els va abandonar retorna com a transsexual i membre d’una secta. Com es supera a aquesta família disfuncional? Afegint-li un amic defensor de causes fins al ridícul, una noia “grassoneta”, innocent (massa, potser el personatge menys versemblant), marginada també per la societat de la perfecció. Com els Coleman passats pel tamís de South Park o Els joves.
Un text atrevit, provocador i arriscat d’un autor italià aquí desconegut, Gabriel di Luca. Arriscat i provocador perquè és groller i fa saltar pels aires la dictadura del políticament correcte, així que “ofendiditos, abstenerse”. Són personatges exagerats, caricatures, animals, gairebé, més que persones que criden insults i grolleries a desconeguts, familiars i amics. I riem, suposo, perquè entenem que és el que cal dir en segons quines situacions. No és fàcil que tot sigui net i polit i correcte quan només reps clatellades i ets un marginat.
Doncs bé, aquests animals tenen capes. Capes de fracassos, de desencisos, de supervivència, de que ningú estigui per ells, d’haver rebut només pals… Si a Els Tres aniversaris, obra també produïda per la Sala Trono (hi ha teatre més enllà de Barcelona). els germans, desesperadament necessitats a nivell emocional es recloïen a casa com a escapisme, aquí són plenament conscients que són uns fracassats. Fracassats socials, abocats a l’individualisme per sobreviure, addictes, pobres, delinqüents patètics, mirant de qui poden aprofitar-se, traint-se els uns als altres en situacions rocambolesques i delirants. I així la història d’aquesta colla, amb molt d’humor gens subtil, ens fa anar veient progressivament la seva humanitat i copsem que sota aquella individualitat extrema, hi ha fragilitat i necessitat.
Interpretacions força solvents, amb un Joan Negrié fan-tàs-tic ( i no només pel monòleg final), amb un personatge dels que semblen durs i no ho són tant. El propi Negrié ha triat i traduït el text que ha dirigit Sergi Belbel, que ha aconseguit un ritme a estones frenètic.
El menys millor: hi ha uns 10 minuts que allarguen l’obra innecessàriament just abans del final.
En resum: amb humor gens subtil, uns perdedors ridículs i patètics ens ensenyen com de difícil és eliminar del tot la humanitat i la il·lusió per ser feliços.