Vaselina és una àcida, bruta i descarada comèdia escrita pel reconegut dramaturg Gabriele di Lucca. A partir d’uns personatges ben absurds l’autor tracta interessants temàtiques que encara generen debat en la societat, com és el cas de les addiccions, l’incest, la transsexualitat, les sectes religioses o el maltractament animal per nomenar algunes. Lluny de tractar aquests tabús amb la delicadesa i prudència a la qual estem acostumats, el text entra com una piconadora que arrasa amb tot. Aquest atreviment acompanyat d’un llenguatge bèstia i ordinari crea algunes situacions còmiques que, no obstant això, també poden generar certa incomoditat en l’espectador en prendre distància i comprendre allò que li està provocant el riure.L’obra retrata una societat disfuncional a través d’uns personatges frustrats, fracassats i perifèrics que lluiten per trobar el seu lloc en un món que els exclou. Al final de l’obra el protagonista deixa entreveure la tesi de l’autor en un monòleg que ens convida a “estimar-nos tal com som i a aprendre a perdonar-nos”.
Malgrat comptar amb una base tan potent hi ha alguna cosa en aquest muntatge que dificulta la connexió amb l’espectador. La interpretació d’alguns personatges no està del tot trobada i l’aposta de treballar en els extrems funciona al principi però s’acaba esgotant, ja que l’energia es manté massa alta constantment. Això fa que resulti difícil connectar amb el cabreig d’un personatge quan aquest porta cridant tota l’obra. Pot ser modulant aquesta energia aconseguirien donar-li un ritme ascendent que afavoriria el transcurs de la trama. En qualsevol cas, es tracta d’una obra que segur trobarà el seu públic.