Sempre s’ha dit que el més important a l’obra de Pinter són els silencis o bé allò que no es diu sobre l’escenari, però a Vells temps també resulta molt important tot allò que no es recorda… L’obra gira tota l’estona sobre els laberints de la memòria i la fragilitat dels records, així com la influència que tenen damunt de les relacions personals. A la peça, un personatge extern apareix de sobte a la vida d’un matrimoni convencional i la capgira, no amb fets ni amb cap gir argumental, sinó amb una sèrie de records aparentment inofensius d’uns temps ja oblidats pels tres. Sens dubte, un argument molt pinterià i una porta cap a l’imaginari d’aquest autor que, tal com van dir molt encertadament al donar-li el Premi Nobel, “descobreix el precipici sota la irrellevància quotidiana i les forces que entren en confrontació a les habitacions tancades”.
El muntatge de Sergi Belbel és molt respectuós amb l’univers de Pinter, i a l’igual que va fer fa poc amb Beckett intenta adaptar-se a les lleis d’un teatre que fins ara no havia transitat. Aquesta humilitat el fa sortir vencedor, ja que tant un autor com l’altre admeten poques actualitzacions o variacions… De fet, el mateix autor deia en una entrevista -a propòsit de Vells temps– que “aixecar una tassa de cafè en el moment equivocat pot perjudicar els pròxims cinc minuts, igual que veure un glop de cafè, que pot arruïnar l’acte”. Belbel ho sap, i és per això que tot està llargament estudiat i mesurat: el magnífic escenari allargat, els tempos de cada escena, la cadència dels tres actors, etc. En resum, una petita filigrana que els amants del teatre haurien d’anar a veure.