D’ençà que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2005, Harold Pinter va consagrar-se, feliçment, com a un dels autors habituals dels nostres escenaris. Ara, el dramaturg anglosaxó més influent de la segona meitat del segle XX visita la nostra cartellera amb una assiduïtat digna de celebrar, sigui sota la direcció de Xicu Masó, Xavier Albertí o, com en aquest cas, de Sergi Belbel. Estrenada, originalment, a Londres el 1971, Vells temps és una devastadora peça que tracta sobre la nostàlgia, el matrimoni i el pes dels records amb afilada ironia i una finesa aclaparadora. Belbel planteja el conflicte ampliant l’escenari en horitzontal, de tal manera que els universos emocionals de cadascun dels tres personatges se separen tant en la paraula com en l’espai. Aquest enginyós recurs ve acompanyat, una vegada més, d’una fantàstica direcció d’actors, entre els quals destaca un molt inspirat Carles Martínez: fosc, patètic i malaltissament divertit. No obstant això, Pinter no és un autor fàcil. La seva subtilesa no és apta per qualsevol espectador fins al punt que, si no s’aconsegueix entrar a l’embrolla de subtextos que proposa, pot arribar a fer-se avorrit. En aquest sentit, Belbel demostra una gran comprensió de la història i tracta, amb força encert, de treure-li el màxim profit, tot i que, per moments, no acaba d’aixecar del tot el muntatge. En qualsevol cas, resulta admirable el respecte amb el qual l’obra està dirigida, així com l’elegància i intel·ligència amb la qual es tracten tots els seus petits detalls.
Enllaç copiat!