Un dels principals problemes d’aquest musical del grup Obeses, autodenominat òpera-rock, és que s’ha escollit l’etapa menys interessant de la vida de Jacint Verdaguer. Potser sí que és una de les menys conegudes, tant en el terreny literari com en el personal, però els conflictes amorosos i les relacions entre els estudiants del seminari acaben oferint un argument de comèdia antiga, desgraciadament poc transcendent. Res a veure amb la vida turmentosa i turmentada del poeta, que aquí només s’apunta amb el personatge d’un Verdaguer ja envellit i desencantat… Tot i que els motius d’aquest desencant, relacionats amb els seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica o amb el marquès de Comillas, ni tan sols s’apunten. Tampoc es parla dels seus viatges, del pelegrinatge a Terra Santa, dels exorcismes, dels contactes amb grups de vidents, de l’expedient disciplinari per desobediència, etc. Una vida realment apassionant que aquí queda reduïda a un argument de comèdia rural.
És cert que el grup Obeses té la capacitat de fer cançons i melodies que enganxen, a més del sa atreviment de versionar peces mítiques de la cançó catalana o de posar música als versos d’un poeta poc adaptat. En el cas d’Ombres i maduixes el resultat és prou aparent, tot i que potser en el directe hi falta una orquestració de més pes i contundència. A sobre, la majoria de veus -amb l’excepció d’Arnau Tordera i Xuel Díaz– es van notar un pèl insegures en moltes escenes. Si a això hi sumem greus problemes per entendre la lletra de les cançons, podrem assegurar que l’experiència no ha arribat a bon port. Realment valoro la intenció de crear una òpera-rock sobre un personatge com Verdaguer, però també penso que fins i tot aquesta categoria li ve una mica gran a l’espectacle.