És ben bé allò de les expectatives generades el que, de vegades, no fa possible gaudir del tot el que veus. És el que ens ha passat amb aquesta proposta VESPRES DE LA BEATA VERGE que no havíem pogut veure anteriorment i que esperàvem amb moltes ganes. Dimecres dia 19 era nit d’estrena a l’Escenari Joan Brossa.
Un text d’Antonio Tarantino que forma part dels “Quatre actes profans” juntament amb “Stabat Mater” (que hem vist recentment a La Gleva), “La Passió segons Joan” i “Lluentons”.
Basada en un fet real que el mateix Tarantino va viure de prop, un noi del seu edifici que es prostituïa transvestit va ser rebutjat pels seus pares i va marxar de casa. Poc després es va assabentar que el noi s’havia suïcidat, llençant-se per la finestra.
Aquesta peça amb traducció d’Albert Arribas, direcció de Jordi Prat i Coll i interpretada per Oriol Genís i Roger Vilà, ha tornat a l’Escenari Joan Brossa després del seu pas per la Sala Beckett, on es va estrenar en 2012, i pel Teatre Akadèmia.
Un pare espera en un dipòsit de cadàvers per identificar el cos del seu fill que s’ha suïcidat. El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en una conversa que, sota la forma d’una trucada telefònica entre pare i fill, és una forma de reinterpretació de la realitat, el pare converteix el suïcidi del fill en un viatge al més enllà i li dóna consells per fer el millor viatge possible, al mateix temps que divaga sobre les seves vides, els seus records, les seves experiències, el seu entorn familiar…
Una conversa que es mou en una dimensió poètica a una velocitat verbal de vertigen. Una autèntica mostra de la mestria de l’Oriol Genís que ens aclapara amb aquesta conversa críptica amb la que el pare intenta apaivagar el buit enorme de l’absència del fill.
Tarantino planteja un monòleg intencionadament plagat d’idees inconnexes, de descripció d’escenes que no veiem, de diàlegs amb personatges absents i que ha provocat en nosaltres una necessitat d’atenció constant per intentar lligar tot el que el pare ens va desgranant des de la sala d’espera del dipòsit. Un pare que no ha sabut entendre el seu fill o que senzillament es va desentendre d’ell.
Magnific Oriol Genís que ha estat el viu reflex del dolor per la pèrdua, un dolor que ha deixat buida la seva ànima i ha esdevingut motor de la seva verborrea. No menys difícil el paper que ha interpretat Roger Vilà que, en bona part de l’obra, ha d’ocupar immòbil i despullat la llitera del dipòsit. Pren vida en la ment del seu pare i amb la seva gestualitat i les seves paraules, ens mostra la innocència del seu transvestisme i la fe absoluta en el seu pare.
L’espai escènic i el vestuari de Ricard Prat i Coll, la il·luminació de David Bofarull i el so de Damien Bazin, aconsegueixen transmetre la fredor del lloc i el dolor de l’absència, creant una atmosfera gairebé irreal.
Una posada en escena molt estàtica que contrasta amb la complexitat del text que ens porta, a una enorme velocitat, d’una banda a l’altra de la ment del pare que no sap o no pot entomar la mort del seu fill.
Una proposta per nosaltres difícil, que arriba precedida per molts elogis.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ