El dolor té moltes cares i mil maneres d’expressar-lo quan se li permet manifestar-se. El dolor que sent un pare per la mort d’un fill és profund i descarnat. El protagonista de la història de Tarantino l’expressa parlant, amb un discurs inconnex, dispers, a una velocitat increïble, barrejant personatges i registres, anant endavant i enrere. Costa entrar en aquest text complex i difícil, però mica a mica tot es va lligant, tot va tenint un sentit. Només t’has de deixar portat per la cantarella a vegades lírica i poètica, a voltes grollera i rude. Es descabdella poc a poc tot el contingut dramàtic de la trama que en general expressa una profunda disconformitat amb la seva situació personal. Oriol Genís és aquest pare desesperat que ens regala aquest monòleg mentre espera fora de la sala d’autòpsies on hi ha el seu fill. Va ser nominat a millor actor als premis Butaca per la interpretació d’aquest text quan es va representar fa quatre temporades a Barcelona. Avui ho hem pogut comprovar i corroborar. En aquesta ocasió està dirigida per Jordi Prat i Coll (Premi Ciutat de Barcelona 2018 per “Els Jocs Florals de Canprosa”) i magníficament traduïda per Albert Arribas.
Després d’haver vist Stabat Mater la temporada passada i haver repetit aquesta, podem reconèixer a Antonio Tarantino en aquesta obra “Vespres de la Beata Verge”. Dos monòlegs, dos personatges vulnerables, ferits i dissortats. El mateix tipus de llenguatge i expressió verbal per portar-nos a una història insuportable. No hi ha resignació sinó esperança. El pare la troba ajudant al seu fill a viatjar cap a algun lloc, cap a un més enllà que ni ell mateix sap on és ni explicar. Però l’ajuda a arribar-hi. En les converses simulades per telèfon es desprèn una infinita tendresa. El pare troba la manera d’ajudar-lo oferint-li el que el fill més hauria necessitat: acceptació.
Esperem que no triguin gaire a oferir-nos les altres dues peces d’aquesta quatrilogia (els Quatre actes profans) que falten: “Passione secondo Giovanni “ i Lustrini”. Seran molt ben rebudes.