La nova proposta de La Kompanyia del Teatre Lliure té dos encerts indiscutibles: el repartiment i la posada en escena. El vestuari, la llum, la música, la utilització de l’espai del Lliure de Gràcia i, per descomptat, les excel·lents interpretacions converteixen Victòria d’Enric V en tot un plaer des del punt de vista estètic (i això sense mencionar l’escena final sobre un escenari ple d’aigua, una de les solucions més originals que he vist mai sobre un escenari). Malauradament, aquest encert en la posada en escena no correspon a la qualitat de l’adaptació del text de Shakespeare. Precipitació en els canvis d’escena, salts bruscos de moment i espai, monòlegs nus sense els diàlegs introductoris i una certa sensació general de pressa i desordre em van obligar a mantenir un nivell inusualment alt d’atenció per a poder seguir la trama amb tranquilitat.
Tanmateix, us asseguro que només per veure els estira i arronsa dels personatges interpretats per David Verdaguer i Albert Prat ja val la pena pagar l’entrada. I per l’escena final.
Potser no és rodona, però segueix sent una molt bona feina.