Un dels molts problemes de representar un text de William Shakespeare és que la distància entre els personatges de les seves obres -especialment a les tragèdies i a les peces històriques- i el jo actual és molt gran. Les dosis de por, violència i dolor que carreguen els seus personatges rarament és experimentada a les nostres vides modernes. Segurament no cal, per arribar a fer-ne una interpretació emocionant i colpidora. El que sí cal, però, és realitzar un humil i exhaustiu treball d’anàlisi i comprensió, un viatge cap a la introspecció física i emocional de l’ésser humà per poder recrear amb veracitat una història èpica com és la d’Enric V, si és això el que volem fer. Sinó, la densa dramatúrgia ens acaba engolint en el tedi i la indiferència.
El que fa la Jove Kompanyia dirigida en aquesta ocasió pel Pau Carrió és explicar-nos la història, com si fos una sort de lectura dramatitzada molt ben llegida, enlloc de viure-la. Una lectura magníficament guarnida de moments musicals preciosos, també visuals (una emocionant coreografia bèl·lica sobre l’aigua) i un disseny de llums força encertat (que no es gaudeix d’igual manera des de les diferents grades que composen la platea). Però cap d’aquests complements ens pot allunyar del que ha de ser essencial en qualsevol posada en escena d’aquestes característiques: l’èpica. I aquest Enric V no és èpic. Li falta veritat, li falta sang, li falta allunyar-se de l’esteticisme actoral i embrutar-se de la por de la vida perquè només així el viatge de l’espectador (i de l’actor) serà teatral, real… i no pas una lenta peregrinació cap a una victòria final que poc ens acaba important perquè no ens emociona… no la sentim nostra.