Diu Pau Carrió en el programa d’aquesta enèrgicament sòbria Victòria d’Enric V que “les ganes de guanyar són un dels grans motors per fer avançar les nostres feines, la nostra carrera, la nostra economia i la nostra vida”. Sembla que el director d’Iván i els gossos, de només 33 anys (el més “vell” de la companyia), s’ha sentit identificat generacionalment amb el protagonista d’aquest drama shakespearià que es veu obligat a construir la seva identitat sobre la derrota dels altres. Amb un grup de talentosos joves intèrprets, el director construeix amb una solemnitat que toca de peus a terra un univers de guanyadors i perdedors on no hi ha espai per la conciliació o l’objectiu comú. El muntatge aprofita l’èpica de la història per parlar-nos de l’èxit com a element imprescindible en la supervivència social, apropant-la als nostres dies de competitivitat implacable amb una estètica informal i un registre seriós però no inversemblant. Com a exercici d’esperit brechtià, funciona bastant bé i no perd en cap moment la fermesa de les seves intencions. No obstant això, la moderació estilística de la proposta acaba passant factura, erosionant, segons avança, gran part de l’empenta inicial fins a arribar a fer-se, per moments, avorrida. Afortunadament, Carrió, com a bon estratega, s’assegura la seva pròpia victòria com a director fent servir les seves millors jugades en el tram final, amb l’espectacular representació de la darrera batalla que resulta escènicament una veritable delícia. Això i l’elegància de la música en directe, la sensibilitat de les cançons i la cuidada actitud dels seus actors (sensacionals David Verdaguer i Pol López) fan del conjunt un producte que, tot i no ser del tot rodó, destaca formalment sense descuidar (del tot) el ritme i el contingut.
Enllaç copiat!