S’ha de reconèixer que el Teatre Nacional, quan vol, sap programar obres que, agradin o no a tothom, tenen tots els elements (formals i temàtics) per representar el model de teatre públic que contenta als seus espectadors més fidels. Escrita i dirigida per Pau Miró, Victòria és un relat històric sobre l’estraperlo dels anys 50, la por, els secrets i la dignitat social molt més senzill, en realitat, que el que pretenen les seves ambicions. L’ambientació de l’època, tant en vestuari, escenografia com en petits detalls com els llibres i còmics que llegeix el personatge més jove, estan perfectament cuidats i això dóna una gran versemblança al muntatge. Malauradament, al text li falta pols narratiu, intriga, ritme, empenta de thriller. La història es deté massa en situacions costumistes i quan, finalment, avança, els seus embolics melodramàtics acaben per desenvolupar-se amb diàlegs explicatius més propis d’un serial televisiu que d’un gran drama com aquest. Els seus actors estan bé tot i que tampoc es llueixen massa degut a la linealitat de l’arc de la majoria de les trames. Per sort, l’espectacle guarda un trumfo a la màniga: el valor del seu missatge final. En aquest sentit, les seves intencions són tan clares, els seus valors tan contundents i el seu ensenyament tan ferm i decidit que pot aconseguir convèncer a una gran part del públic per motius morals i ideològics, tot i el seu anterior recorregut: lent i poc efectiu.
Enllaç copiat!