“Vitòria” és una història que ens parla de por, repressió, solitud, supervivència i corrupció a la Barcelona dels 50 després de la Guerra Civil, en una barberia en el barri del Raval. Un barri on no hi viuen herois, sinó gent normal que tenen por i s’amaguen sota una màscara per poder sobreviure. Callar, desconfiar per poder sobreviure. Por.
“Victòria” és una obra on es planteges les petites “victòries” amb la que una part de la població combatia la dictadura davant un règim franquista.
Petites històries entre gent humil de barri, una ex-cupletista mare i el seu fill, el triangle amorós entre un falangista, un republicà i Victòria una vídua que intentarà regentar la barberia del seu difunt marit. Fixeu-vos que curiós… la victòria és en mig, entre el falangista i el republicà, casualitat o simbolisme…
Des del meu punt de vista…no ha estat un espectacle d’aquells que en diem rodó, em sap greu però hi ha hagut moltes coses que personalment no m’han convençut. És cert que el repartiment és de luxe (Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Emma Vilarasau, Nil Cardoner i Mar Ulldemolins), tots actors amb molt de talent i que ho donen tot dalt l’escenari, però… han estat massa continguts !!!. Sé que en Pau Miró, segons les seves pròpies paraules ha preferit que fossin unes actuacions contingudes, que el que buscava era treballar més els personatges, la profunditat de les seves ideologies i el ritme, però em sap greu dir-ho, a mi no m’ha convençut; he vist unes interpretacions en general planes i avorrides, totes a un mateix nivell d’expressivitat. Possiblement era el que la direcció buscava, tot i que penso que no ha estat gaire encertada. Ja sé que escriure un text no és gens fàcil, però penso igual que molts companys teatraires, no és brillant, tot i que el seu context parteixi de la realitat.
Hi ha detalls que estan molt ben estudiats, com l’escenografia de la barberia, tot i que m’estranya que en aquella època i en el barri del Raval hi hagués una barberia de similars dimensions !!!, el vestuari triat per Berta Riera i Irene Fernández és l’adequat a l’època, o la manera (tan ben treballada de l’Emma Vilarasau) de com fer servir una navalla d’afaitar ( en un primer moment amb inseguretat i inexperiència, i després amb gran deseiximent).
L’escenografia de Max Glaenzel és espectacular, però penso que poc factible per portar de gira a altres teatres, i un gasto que trobo desmesurat tal i com està el panorama.
Hi ha detalls que no s’aguanten per en lloc : la famosa mànega de plàstic, el que una dona vídua o soltera en aquella època deixés entrar a un desconegut a casa seva, tenir un cotxe o deure tants diners per haver anat amb “donotes”.
A part se m’ha fet un pel llarga i avorrida, pel que m’ha deixat d’interessar a mitja representació.
Per tant la meva valoració com us podeu imaginar no és gaire positiva.
Gran part del públic ha aplaudit eufòric, fins hi tot hi havia gent dempeus entusiasmada.
Pot ser estic equivocada…,això és tan sols la meva opinió.