El gran encert d’aquest musical de petit format és recuperar figures femenines importantíssimes que han quedat massa temps oblidades o amagades per la història. El personatge que serveix d’excusa és Victorina Duran, escenògrafa i dissenyadora de vestuari, però l’espectacle vol servir per reivindicar a moltes dones sorgides de la generació del 27 i de la Segona República Espanyola. Dones com Rosa Chacel, María Zambrano, Concha Méndez, Maruja Mallo, Margarita Xirgu, Victoria Kent, María de Maeztu, etc. Moltes d’elles van formar part del Liceum Club Femenino, a l’estil dels liceums britànics de principis del segle XX, i van rebre el nom genèric de “las sinsombrero” a causa d’una protesta que els hi va donar cert protagonisme. Un conjunt de dones molt potent que la dictadura va silenciar de cop i va tenir pràcticament ocult durant dècades.
L’espectacle comença amb un personatge –no sabem, de moment, si real o fictici- que ordena una sèrie d’objectes i de cop es troba amb l’esperit de Victorina. Un començament poètic que, malgrat tot, adquireix un aire excessivament naïf i bàsic. A partir d’aquí, un repàs biogràfic i un recorregut pel Madrid de l’època. És a dir, molts noms i moltes dades, puntejades amb cançons i moments musicals (uns més interessants que d’altres). Penso que el text d’Eva Hibernia vol abastar molt, potser massa, i a sobre es complica amb elements de ficció, de fantasia, i amb algun joc metateatral massa enrevessat. El més curiós, però, és que funciona i, sobretot cap al final, convenç per l’emoció i el to inspirat que li ha donat la direcció de Marc Vilavella.
Pel que fa a les actrius, val a dir que són –aquest cop més que mai- l’ànima de la funció. Tant Gracia Fernández com Sílvia Marsó (bona actriu, però encara millor cantant) deambulen entre la realitat i la ficció però es mantenen tota l’estona fermes i totalment entregades al públic. Són com dos fantasmes teatrals que ens volen donar la millor versió de si mateixes, encara que els hagi costat molt sortir de l’oblit en el que vivien…
