Vaig a veure “Victorina” al Teatre Akadèmia. Volia tornar a veure a Gracia Fernández i conèixer la faceta com a actriu i cantant de Silvia Marsó.
M’he trobat una proposta de “La Barni” que m’ha sorprès gratament. Una obra amb un compromís polític, feminista i de recuperació de noms de dones, molt oblidats.
És un text d’Eva Hibernia realitzat a partir de les memòries de l’escenògrafa Victorina Durán.I Marc Vilavella en fa una direcció espectacular.
Només entrar veiem a Gracia Fernández amb el seu paper de Querubína, jugant amb diferents objectes. Quan al final comença la funció, veiem que estem situats al rastro de Madrid, on Querubín va catalogant els diferents objectes ‘perduts’. Cada un d’aquests objectes té una història, i vol ser explicada.
En aquest moment entra com un espectre, Silvia Marsó com a Victorina. I veiem un joc entre les dues protagonistes explicant una història amb gestos, paraula i cançons.
En aquest moment entra com un espectre, Silvia Marsó com a Victorina. Primer entra com un objecte, un animal que parla i sedueix a una alegre Querubína. I veiem un joc entre les dues protagonistes explicant una història, una història de la seva vida i de moltes dones que s’han vist oblidades o castigades per no estar d’acord amb els guanyadors d’una guerra.
L’obra ha escollit utilitzar diferents tècniques teatrals, ja que fan un gran homenatge al Teatre, res millor que utilitzar el mim, els objectes, el circ, la música (en directe), la cançó i el text per explicar-ho.
He quedat enamorat de la gran feina de Gracia Fernández, ja l’havia vist cantant en Ojos Verdes i Flor de Nit, el cabaret. però l’he descobert en un paper més cómic. A més he descobert el gran treball que ha realitzat Silvia Marsó, que si no vaig errat no l’he vist fins ara.
I podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç
