La Barni ens torna a sorprendre amb una obra amb un compromís polític, feminista i un rerefons de la guerra civil i les seves conseqüències. En aquesta ocasió és una coproducció amb Cassandra Projectes Artístics i Lamarsó produce.
Amb un text d’Eva Hibernia sobre les memòries de l’escenògrafa Victorina Durán, Marc Vilavella en fa una direcció espectacular aprofitant tots els elements teatrals que coneix i domina.
Una vida desconeguda per molts de nosaltres, injustament oblidada. Gràcies a la Hibernia i el seu recull, no només hem conegut a la coreògrafa, escenògrafa i artista Victorina Durán, sinó a tot un moviment femení que començant al 1927 va aconseguir portar al parlament de la Segona República canvis legislatius que es van convertir en lleis, com el divorci o el dret a votar de les dones. I és curiós que coneixent tant de la Residencia de Estudiantes de Madrid on es reunien tota la intel·lectualitat masculina del moment, no ens hagi arribat la creació del Liceum Club Femenino al més pur estil Safo. Van arribar a agrupar més de 100 afiliades lluitadores feministes activistes, artistes, escriptores. Entre elles hi havia Margarita Xirgu, Carmen Baroja, Matilde Calvo, Clara Campoamor, Zenobia Camprubí, María de Maeztu, Victoria Kent, María Teresa León, Rosa Chacel, Maria Zambrano, algunes de les quals van ostentar càrrecs a la Segona República.
Situats als Rastro de Madrid, entremig de tot allò que es pot trobar en un brocanter, Vilavella va brodant la història de Victorina Durán. La posada en escena és una meravella, cuidada fins l’últim detall. Silvia Marsó i Gracia Fernández són Victorina i els seus records. Dues veus meravelloses que es complementen i omplen de vida l’escenari i la vida de Victorina. El joc és la base i elles dues intercanviant papers, cantant i donant vida als diferents objectes col·locats estratègicament a l’escenari, fan que la història camini sense les dificultats amb les que es van trobar la Victorina i totes les dones de principis de segle XX.
La música hi juga un paper important. Li devem a Gustavo Llull la composició, els arranjaments i la direcció musical. Un piano (el mateix Llull) i una viola (Laia Martí Torné/Patricia Torres) acompanyen en directe a les dues intèrprets amb la música més adequada a cada moment: íntima, alegre o amb les ganes de viure i l’ànsia de llibertat d’aquelles dones valentes que van establir les bases per una societat més justa i igualitària.
