Com diu un dels personatges d’aquesta comèdia dramàtica, una bona obra és aquella que et fa “decidir sobre alguna cosa, preguntar-te si el que estàs veient és veritat o mentida, posicionar-te si estàs a favor o en contra”. Amb aquesta sana ambigüitat com a rerefons d’un text molt ben escrit, Vidas prestadas sembla voler explicar-nos que la maldat és relativa, que un conflicte es pot veure des de molts angles diferents i que les víctimes poden ser també culpables. Gabriel Cordoba ha fet, en aquesta ocasió, un gran pas endavant com a autor i director des del seu anterior muntatge, la divertida però més lleugera Esperanto-te, sofisticant el seu personal univers, la profunditat psicològica dels protagonistes i l’estructura narrativa de la història. I és que en aquesta peculiar barreja de drama, humor i intriga, res no és el que sembla. Potser pel que fa a la direcció faltaria matissar detalls del comportament i l’evolució dels personatges, així com alguns gags una mica fora de to. No obstant això, Cordoba demostra una gran valentia portant a escena una proposta difícil i provocativament personal, on no hi ha espai per l’amor romàntic però sí per la diversió, el misteri i la passió pel teatre. Es tracta, doncs, d’un producte genuí, ple de referents culturals, frases contundents i parlaments bellíssims que apassionaran els amants de les arts escèniques, i un cert aire de denúncia social que donarà per debatre a la sortida.
Enllaç copiat!