Cada vegada més, l’efectivitat teatral de La Brutal depèn més del projecte que tinguin sobre la taula o les inquietuds de qui dirigeixi en cada cas que d’una personalitat pròpia com a productora. La seva filosofia està, més o menys, definida: treballen sobre textos d’autors contemporanis o adaptacions de clàssics amb tarannà realista i un marcat accent urbà. Però, més enllà d’això, el que ens han anat oferint durant els darrers anys ha tingut resultats diversos. En aquest cas, ens trobem l’actualització d’una peça de Noël Coward que és, en alguns moments, divertida, en d’altres apunta temes interessants però que, en global, resulta un pèl irregular. El que, potser, no hauria de ser més que un vodevil sobre la lluita de sexes i embolics de faldilles, recolzat sobre un fi humor anglès (i burgès), fa l’esforça d’agafar un to i un ritme realistes, buscant una profunditat i un dramatisme que, probablement, no existien en les intencions de l’autor. D’aquesta manera, tot i dotar-la d’un embolcall més dramàtic, la proposta no acaba de trobar la complexitat narrativa de la història ni les arestes al disseny de personatges o als diàlegs que necessitaria per funcionar del tot. Malgrat això i algunes estridències que s’haurien pogut estalviar, hi ha prou qualitat en les interpretacions i la posada en escena per mantenir l’interès de l’espectador, entretenir durant llargues estones i desprendre un cert carisma. El problema és que, sota el vel de la seriositat, moltes de les situacions (pròpies de l’alta comèdia) es queden massa a prop de resultar ridícules i inversemblants, per molt captivador que sigui el seu nou context, i això desllueix una mica el seu correcte conjunt general.
Enllaç copiat!