Ja fa un temps que tant Mario Gas com Josep Maria Pou -junts o per separat- estan interessats en un teatre que aposta pel pensament, pel discurs i les idees. Van provar sort a Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano i ara ho fan amb aquest retrat de Ciceró, homenatge clar a la seva vida com a polític i a la seva oratòria. És cert que tot i recórrer a personatges de l’antiguitat, actor i director són conscients del reflex que aquestes històries tenen en el moment polític i social que ens toca viure. De fet, el text d’Ernesto Caballero tria moltes frases i arengues del filòsof que podrien haver estat pronunciades a dia d’avui. Un text interessant, però que parteix d’una excusa dramàtica una mica pobra i que acaba aclaparant al públic amb un allau de dades, cites i idees que potser requeririen una lectura pausada i una digestió més lenta.
Pel que fa al muntatge de Viejo amigo Cicerón, val a dir que s’han buscat tots els recursos possibles per fer més àgil la dissertació. S’ha optat per un vistós decorat que reprodueix una biblioteca, s’han creat escenes oníriques que trenquen el relat i, per descomptat, s’ha construït un vehicle tot terreny pel lluïment de Josep Maria Pou. Tot i així, la maquinària es fa pesada i, a estones ensenya una mica les costures. És un teatre que, evidentment, té el seu públic, però que a mi no m’atrapa ni m’emociona.