Mario Gas torna a recórrer a un personatge històric representat per Josep Maria Pou per a posar en escena reflexions filosòfiques tan arrelades i universals que malgrat el seu remot origen continuen plenes de significat i utilitat en l’actualitat. Ja ho va fer amb Sòcrates, judici i mort d’un ciutadà i ara torna a fer-ho amb la figura de Ciceró, l’orador romà reconegut per la defensa dels valors de la República i fervent detractor de Juli Cèsar.
La proposta juga amb una doble capa narrativa, combinant la narració de la història de Ciceró a través d’uns personatges que ho investiguen a la actualitat amb la representació dels personatges històrics. La part narrativa és la que té més pes, cosa que permet un marge més gran per comentar els valors representats. Perquè tal com diu el text d’Ernesto Caballero, “existeixen milions d’interpretacions de Ciceró al llarg de la història, totes elles útils”.
D’aquesta manera, es posen sobre l’escenari qüestions polítiques de candent actualitat, com la prevalença de la llei per sobre de la voluntat humana, el triomf de l’espectacle per sobre de les idees, la convivència basada en l’enteniment de les persones o el poder de l’eloqüència com a arma poderosa per a “expandir l’esperit en un món on només es volen expandir fronteres”.
El contingut de l’obra és sens dubte estimulant, no obstant això, la forma acaba sent una mica pesada o espessa de digerir. El públic pot veure’s saturat per una sèrie de dades o idees que es llancen en cadena i directes al cap, sense passar per l’emoció. Encara que existeixen moments de descans com l’escena onírica solucionada amb projeccions sobre l’escenografia, en general es tracta d’una experiència teatral excessivament cerebral que li costa connectar amb les emocions dels espectadors.