Si no fos pels comentaris a la Catalunya dels noranta o a la d’ara mateix, un pensaria que l’obra va ser escrita fa quaranta o cinquanta anys. El seu estil, els recursos utilitzats i la seva trama fulletonesca ens la situen dins d’un subgènere molt concret, el de les disputes familiars. La intenció de Jordi Casanovas és la de retratar la societat catalana a partir d’una família arquetípica, però el fet d’explicitar-ho vàries vegades al llarg de la funció acaba restant efectivitat. És cert que reconeixem molt bé els personatges i que ens creiem les situacions, però és això suficient per extrapolar-ho a la identitat d’un país? En aquest sentit, crec que a mi em funcionava millor el llenguatge poètic utilitzat per Narcís Comadira a L’hort de les oliveres. Les dues volen explicar coses similars, però per camins -narratius, estructurals i ideològics- molt diferents.
Tot i així, s’ha de reconèixer que l’obra funciona amb la precisió d’un rellotge. L’habilitat de l’autor pels diàlegs i per la dosificació de l’acció fan que les més de dues hores del muntatge passin en una volada. Els actors fan la resta. Tot i que alguns posen el pilot automàtic i ens brinden composicions que els hi hem vist moltes vegades, n’hi ha tres –Barceló, Angelat i Castells– que brinden tota la seva experiència al servei d’uns personatges compromesos i ben escrits. Per tant, penso que si no li busqueu tres peus al gat, si no us importen els tòpics ni us molesta l’aire naïf que presenten algunes parts -les cançonetes d’Anna Roig i L’ombra de ton chien en tenen molta culpa-, passareu una estona agradable i distreta. De fet, crec que hi ha un públic potencial molt ampli -el mateix que va aplaudir Agost o Barcelona– al que podria agradar-li força la proposta.