Sóc una persona impacient, així que no vaig poder esperar a l’estrena de Vilafranca a Barcelona. Vaig veure-la al mes de febrer a Vilafranca mateix, quan es va estrenar. Però em va agradar tant que vaig repetir a l’estrena al Teatre Lliure, perquè el text ho mereix.
A Vilafranca, Jordi Casanovas culmina la seva trilogia sobre la identitat catalana anant a l’origen de tot, al primer grup social que ens acull, aquell on ens desenvolupem com a persones, la família. I així, mitjançant un esdeveniment anual, el dinar de festa major, en coneixerem una com qualsevol altra, amb les seves misèries i les seves alegries, sense blancs i negres, amb tota una gamma de grisos.
Vilafranca commou perquè ens parla de quelcom que coneixem perfectament i ens connecta amb la nostra pròpia història d’una manera íntima i encertada. Si a això li sumem una posada en escena i unes interpretacions impecables ens trobem davant d’un text que és, des d’ara mateix, un clàssic.