Podríem parlar del bon estat de salut del teatre català basant-nos en la naturalitat amb la qual, finalment, els nostres dramaturgs parlen de la realitat que ens envolta sense por a fer servir referents, noms i espais reals i concrets. Lluny queden ja, afortunadament, els temps en que totes les peces versaven sobre conflictes metafòrics d’uns personatges sense nom en un ambient indefinit i atemporal tan típic als anys noranta. Les recents Barcelona de Pere Riera o L’hort de les oliveres de Narcís Comadira són només alguns exemples d’aquest fenomen la màxima expressió del qual sembla haver aflorat amb aquesta Trilogia sobre la identitat catalana de Jordi Casanovas que, ara, culmina amb la notable Vilafranca.
L’obra està construïda sobre la història d’una família i els seus conflictes que esquitxen fins a tres generacions. L’ambiciosa proposta és, no obstant això, força humil en la seva posada en escena, sense massa elements ni artificis, que la fa resultar molt propera. El seu to naturalista funciona i recorda al teatre clàssic rus però sense les pretensions poètiques. El que sí que busca, clarament, és fer un retrat precís de la psicologia social del nostre poble, sense que cap element escapi de ser analitzat i comentat, ni cap ideologia o punt de vista. En aquest sentit, hi ha moments en els quals la maquinària es veu forçada a mostrar massa els seus fils i les seves cartes i això li fa perdre una mica la màgia.
En canvi, el nucli més dramàtic de la seva història és, certament, el seu punt fort: creïble, interessant i molt sòlid. Si obviem, doncs, algunes interpretacions un pèl desafortunades i certes subtrames una mica desdibuixades, l’espectacle és un perfecte exercici per exorcitzar alguns dels nostres fantasmes nacionals. A través del riure i l’emoció, aconsegueix deconstruir el nostre arbre genealògic col·lectiu barrejant amb encert els tòpics amb alguns dels nostres records de la infància o la joventut. I això només ja és un triomf més que notable.