Vilafranca, un dinar de festa major és un drama, en torn a la família, amb tocs d’humor. Una obra escrita i dirigida pel vilafranquí, Jordi Casanovas. Es tracta de la tercera i última part de la trilogia que ha escrit sobre la identitat catalana. La primera va ser Una Història Catalana (2009) i la segona Pàtria (2012). En aquesta ocasió l’obra ha estat produïda per l’associació Els Teatres Amics, formada pel l’Atlàntida de Vic, l’Àtrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa, el Teatre-Auditori Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers, aconseguint amb això, poder fer un muntatge de gran format. Nosaltres l’hem anat a veure al Teatre Kursaal de Manresa.
Tot comença el 30 d’agost de 1980, diada de Sant Fèlix, és la Festa Major de Vilafranca, un dinar de família i una fotografia per immortalitzar la felicitat d’aquell dia. “Això s’ha de repetir cada any, diu la Cristina”. De cop i volta fem un salt en el temps i ens trobem en el 1999, el mateix dia i el mateix lloc, però, la família ha augmentat, el pare pateix d’Alzeimer i algunes relacions estan tocant fons. La situació és un altra d’anys enrere, la malaltia del pare i el tema de la herència, destaparan la personalitat de cadascun d’ells i d’els seus interessos; sentiments que estan plens d’egoisme, enveja, avarícia i gelosia,i que deixaran al descobert, totes les seves frustracions, ressentiments i secrets, provocant el trencament de la unitat familiar.
La veritat és que avui hem pogut gaudir d’un espectacle rodó, ja que tot en el seu conjunt, ha estat impecable. A part d’un text fantàstic i una bona direcció d’en Jordi Casanovas; l’escenografia de Sebastià Brosa, la il·luminació de David Bofarull i la banda sonora de la formació Anna Roig i L’ombra de ton chien, han estat del tot un encert. Pel que fa als actors, onze en total, han estat tots a la mateixa alçada, tot i que m’agradaria destacar a l’actriu Lluïsa Castell, que m’ha agradat moltíssim en la seva interpretació.
De la trilogia, és la que més m’ha agradat.
El teatre Kursaal ple fins dalt i el públic aplaudint amb ganes a tota la companyia.
Aviat la podreu anar a veure al Lliure de Montjuïc.