“Vino Lunar”, escrita pel reconegut dramaturg Albert Tola, és una obra que ens convida a viatjar a través de la poesia, el desig i les relacions humanes. Representada a la Sala Fènix, aquest muntatge teatral combina una narrativa íntima amb un univers visual i sonor captivador.
Després de “Niño Fósil” y “Los niños de Morelia” ara la tercera part d’aquesta trilogia Albert Tola que forma part d’una trilogia centrada en la violència i l’adolescència.
La Sala Fènix reafirma el seu compromís amb el teatre contemporani d’autor, oferint un espai per a obres que, com aquesta, emocionen i fan reflexionar. Per a mi, són tres monòlegs en aquesta obra. Un monòleg intens i fosc de Mariam Bahous Yalaoui que atrapa en un bon inici. Amb el cos d’un mort, ens va explicant els seus sentiments davant la guerra. Ens parla del passat, del present o del futur, qualsevol guerra hi tenim víctimes i botxins. I posteriorment, per a mi, dos monòlegs que coexisteixen de la mà de Marc Pujol. Un sobre una reflexió entre personatge i dramaturg, com el dramaturg s’apropia d’una història que no és seva, que no ha viscut per donar vida al seu personatge en escena i l’altre els últims moments del personatge en la seva mort.
El monòleg de Mariam Bahous és fosc, tant en el seu relat com en escena. Això fa que per moments ens sentim atrets i a la vegada apropats al seu dolor. Fins i tot en el seu final a escena. El del Marc, tot el contrari, tot i ser un lloc fosc on es troba, l’he vist amb més lluminositat. Per aquest motiu, és una mica més aterridor.
La posada en escena, caracteritzada per la proximitat amb el públic en tots els muntatges que realitza la Sala Fènix, intensifica l’experiència emocional de l’obra, convertint-la en un viatge molt proper. El més important, com sempre, és el text. La resta ajuda, però ens transporta la paraula.
Si voleu veure la resta de la meva opinió, teníu l’enlaç.