La vida no acostuma a ser com un se l’espera i, molt menys, com un se la imagina durant la vida d’estudiant, la qual en aquell moment sembla haver arribat a un clímax que perdurarà per sempre. En aquest sentit, els tres personatges de l’obra evidencien un present mostrat de forma crua que no els acaba d’omplir i un passat al que se senten atrapats i que sembla no tenir espai dins del seu present. D’aquesta forma, una tempestat de sentiments i emocions no resoltes es donen lloc en cada un d’ells per separat, els quals esclaten inevitablement al trobar-se tots tres sense saber que fer amb aquestos i com gestionar-los. Potser, el passat no és tan idílic com es recorda o, potser, els sentiments del passat ja han caducat o també pot ser que ara ja sigui massa tard per retrobar-los en una vida actual diferent i en la qual hi ha hagut una suposada evolució personal que ha canviat a la persona. No obstant, el que és segur és que aquell passat ja no hi és, com tampoc hi són aquelles persones que en van formar part d’ell.
Viure sota vidre és una aposta suggerent amb un ritme una mica irregular, però que es troba ben defensat pels seus actors, els quals empenyen amb força l’obra. D’altra banda, la direcció és força encertada, la qual marca una separació física constant entre els personatges, reforçant així la incomunicació present i oferint-nos alhora un cert dinamisme entre les diferents reflexions individuals. Tot i això, aquest mateix encert provoca una gran buidor escènica dins d’un espai inmens, frenant d’alguna manera el ritme. Per últim, m’agradaria destacar la meravellosa escena musical i coreogràfica que hi ha a la part final de la funció, la qual està feta amb molt d’encert i que aporta gran bellesa i significat a la representació sense necessitat d’utilitzar cap paraula.