Després de l’amor romàntic, l’amistat és un dels temes que més joc donen a l’hora de parlar sobre les relacions humanes; especialment, si es tracta d’homes i dones heterosexuals on l’afecte i el desig caminen sobre una línia molt prima. Viure sota vidre narra el retrobament de tres vells amics de l’època universitària després d’un gran temps de distanciament. La seva unió, idealitzada amb el pas dels anys, ha generat unes expectatives que, contraposades a conflictes del passat sense resoldre i certs desitjos frustrats, provocarà una triple col·lisió amb miserables conseqüències emocionals. El muntatge és senzill i apel·la a la naturalitat d’un text fred i entretallat que salta del diàleg al monòleg constantment per mostrar que els personatges, per dintre, amaguen molt més d’allò que diuen. El problema és que la buidor de les converses que, suposadament, vol expressar la incapacitat dels protagonistes a l’hora de comunicar-se, acaba per envair la proposta sencera, avorrint l’espectador amb una densitat innecessària. Potser les pretensions de l’obra han ofegat el muntatge carregant-la amb la profunditat d’un missatge que li queda massa gran a una trama tan senzilla. Afortunadament, el treball dels intèrprets, especialment, el de les dues actrius (Míriam Escurriola i Mireia Pàmies), anima la funció, com també els petits tocs d’humor que, probablement, s’haurien d’haver potenciat molt més.
Enllaç copiat!