Tal com ve a dir Voltaire cap al final de l’obra, només la cultura serà capaç de salvar-nos. I aquesta idea, emmarcada a l’obra dins del context de la Il·lustració, encaixa molt bé amb el nostre present. Cada cop són més les veus que en aquest món convuls i tremendament polititzat advoquen per un reforç del pensament i de la cultura en general. I Josep Maria Flotats, amb l’elecció d’aquest text de Jean-François Prévand, demostra que defensar un teatre de les idees des d’un teatre privat és també un senyal inequívoc d’optimisme i esperança. Sentireu a dir que es tracta d’un espectacle d’un altre temps, per no dir un espectacle passat de moda, però jo crec que la seva necessitat i excepcionalitat el fan anar un pas més enllà.
Veure, i sobretot escoltar, de nou a Josep Maria Flotats és sempre un regal que no podem deixar de fer-nos. I aquest cop el tornem a escoltar en català després de molts anys, gràcies a la magnífica traducció de Salvador Oliva. Flotats defensa cada línia, cada rèplica, com si fossin dards enverinats i d’una gran eficàcia. Demostra estar en plena forma i seguir sent un dels grans actors d’aquest país, tot i els seus 85 anys. A part, destaca la seva generositat cap a un Pep Planas que llueix tant com ell en el paper del rival, un Rousseau que es mostra humà i vulnerable quan la ocasió ho requereix.
En definitiva, un espectacle que potser precisa més atenció que d’altres (el teatre filosòfic és el que té) però que compleix amb escreix el que es proposa. Fer-nos pensar una estona i entretenir-nos, a la vegada, amb dos dels personatges més complexos i interessants del segle XVIII.