Aiaiaiaiai.. no tinc paraules per aquesta obra d’art. Sí, son 5h30, però ni te n’adones. Son textos viscerals, escrits des de les emocions més primitives de l’ésser humà. En els que es barreja l’amor amb l’odi i amb els gelos. El tracte poetic que dóna a aquestes emocions et convida a perdonar-les, a entendre-les, a empatitzar amb qui les pateix, tot i que siguin la base, en molts casos, de la pròpia crueltat humana. Una crítica constant a la hipocresia humana: el que veu però no mira; el que sent però no escola; el que parla però no pensa. Tota aquesta proposta guiada per una història de desamor en la que des d’un inici ja coneixem el seu objectiu: que no la deixi sola, amb una interpretació de “Ne me quitte pas” de Jacques Brel cantada totalment fora de to i amb una doble lectura: l’esgotament, l’avorriment, la decadència…
L’única crítica que puc fer a tot aquest espectacle sent conscient de que és el que la pròpia Angelica espera que es critiqui i per això ho fa, és l’ús dels animals en escena. Si, sóc conscient de la meva hipocresia. Formo part de la que veu però no mira potser, tot i que en el meu dia a dia Miri. Però no crec que d’això n’hagin de ser víctimes els animals.
És tota una experiència.