“I want to live in America…” diuen els seus protagonistes, jo crec que em quedaria a viure en aquest espectacle treballat, sens dubte, pels amants dels musicals.
Només arribar al teatre, la presentació a l’escenari ja mostra que aquest no és un petit espectacle, sinó que té les pretensions d’una gran producció i que la seva escenografia no serà d’estar per casa. Increïbles cadascun dels escenaris que es presenten: des del gimnàs on es fa el ball al pas sota el pont on es decideix el destí dels protagonistes, passant per l’icònic terrat on ballen America, la botiga de núvies, el bar de Doc o l’habitació de Maria. El muntatge sobre l’escenari està pensat per fer-se a través de canvis dinàmics que no molesten a l’espectador i que transcorren amb la narrativa amb total naturalitat.
En aquesta versió icònica del Romeu i Julieta de Shakespeare, sota el prisma de Leonard Bernstein, un dels elements més encertats de la producció adaptada per Alejandro i David Serrano és el seu repartiment. Cadascun dels personatges, principals o secundaris, han estat escollits amb molta precisió i representen els seus papers amb marcada personalitat. Cal destacar d’una manera especial a Javier Ariano (Tony), Talía del Val (Maria) i Silvia Álvarez (Anita), que transmeten amb les seves interpretacions la passió i força necessària per als seus personatges.
Ariano i del Val, Tony i Maria, tenen una química increïble i provoquen que l’espectador acabi enamorat d’ells i la seva història. Es nota que els dos intèrprets s’entenen amb cada mirada, cada gest i, sobretot, amb cada nota musical. Aconsegueixen crear un espai íntim en cada declaració d’amor, convertint-se en una sola veu en harmonies de cançons com One hand, one heart, un dels moments més delicats de la producció. Tant en els moments que comparteixen escenari, com en aquells que protagonitzen per lluir-se, desprenen un treball molt acurat en les interpretacions, en el tempos, en la veritat dels sentiments que han de transmetre. Ariano aconsegueix eriçar la pell amb el seu Maria (auditori contenint la respiració fins a la nota final) i amb el seu desplegament passional en cada intervenció. Talía del Val transmet a la perfecció la innocència i el despertar amorós de Maria, evoluciona la seva interpretació al mateix temps que el seu personatge va adquirint pes i consciència de la seva realitat. La seva veu té un registre especial, que es modula a cada escena i que fa emmudir a tota la platea en cada número que el mostra amb tot el seu potencial. Per exemple, en el moment I feel pretty comparteix el seu registre amb Rosalía (Teresa Ferrer), una de les seves amigues, un duel de registre vocal que es converteix en un moment còmic que fa riure al públic sense remei.
Silvia Álvarez dóna vida a Anita i, com espera qualsevol amant d’aquest musical, descobrim a una líder de les Shark forta, valenta, amb caràcter i una veu imponent. Álvarez trepitja l’escenari i la seva presència eclipsa a la resta de personatges, com ho ha de fer Anita. El número d’America, tot un clàssic, és una gran mostra de dansa i veu per part d’Álvarez, però hi ha dues escenes en què destaca especialment. La primera, la que comparteixen Anita i Maria un cop a mort Bernardo i Maria defensa el seu amor per Tony. En el moment A boy like that, Álvarez i del Val van retraient-se pensaments i sentiments cada vegada amb més tensió, més apassionades, i amb el seu dolor in crescendo les seves veus també batallen fins arribar al clímax de la discussió. Una argumentació a la qual també participa l’espectador entregant-se a cada interpel·lació. L’altre moment que destacaria de l’actuació d’Ávarez és l’abús que pateix al bar de Doc quan va a lliurar un missatge de Maria a Tony. Una escena que colpeja al públic, que incomoda i que està treballada amb un caràcter cru i violent que transmet la misèria de la situació que viu Anita.
Bones interpretacions, una orquestra que t’envolta amb cada nota i et trasllada a un món millor i uns números de dansa que t’indueixen a un món oníric tan agradable que t’hi vols quedar a contemplar-ho per molt més temps.
Sortiràs espetegant els dits, xiulant, ballant, cantant Maria i Yo quiero vivir en America…, però sobretot marxaràs amb ganes de tornar a entrar i viure de nou al Nova York dels anys 70. Doncs vinga… Mambo!