Com s’afronta un nou muntatge d’un clàssic tan impepinable com aquest? Més encara, quan la partitura de Leonard Bernstein o les coreografies de Jerome Robbins formen part del cànon de la cultura popular occidental, i han estat, i són, referents inevitables per al gènere des de fa 60 anys. No només això, la pel·lícula que el 1961 va dirigir Robert Wise està completament interioritzat en l’inconscient col·lectiu d’uns espectadors, que, irremeiablement, la faran servir com a metre de platí irídic a l’hora de valorar qualsevol nova versió.
Federico Barrios (director d’escena i adaptador de les coreos) treballa a partir de la recuperació de les coreografies i el llibret original, per tant, li toca enfrontar-se amb l’orde de fans irredempts, que ho són de la pel·lícula, no se sap si massa predisposats a acceptar canvis, encara que sigui per a retrobar-nos amb la idea original d’Arthur de Laurentis. El resultat, pel que fa a posada en escena és més que satisfactori gràcies al dinamisme en les transicions i l’habilitat amb què les adaptacions coreogràfiques s’entrellacen les unes amb les altres i amb les escenes dialogades.
El melodrama sempre ha caminat per la corda fluixa i ha acceptat el risc de coquetejar amb el carrincló, també West side story, i només uns actors i actrius que defugin el sentimentalisme seran capaços d’estalviar-nos el mal tràngol de l’allò cursi. Si bé, el nivell interpretatiu és desigual, es decanta, finalment, cap al costat de l’emoció, i no el dels baixos instints, essent sòbria quan cal.
Les veus són excepcionals, i l’ensamblatge entre elles, de gran categoria. En general, són veus més jazzístiques i menys líriques, i creiem que és un encert.
Un però? Com costa escoltar traduïdes les lletres d’Stephen Sondheim!