Al vestíbul de l’Institut del Teatre, esperem unes 30 persones per veure aquesta proposta dirigida per Àlex Rigola. Abans de baixar al segon soterrani i entrar dins la capsa on ens espera Pier Paolo Pasolini, ens expliquen que després de la mort de Pasolini, endreçant els seus papers, es va trobar un poema autobiogràfic inacabat. Un text que ara, nosaltres, coneixerem.
Presentat a Temporada Alta 2016, amb aquesta proposta, Alex Rigola ha decidit apropar-se a la figura del poeta i cineasta italià.
Un muntatge íntim, molt proper als espectadors, dins d’una capsa de fusta de les que es fan servir per transportar les obres d’art. Tots 30 espectadors (creiem que ahir érem solament 29) asseguts en una única filera en forma de U, al voltant d’un únic intèrpret.
Gonzalo Cunill, vestit de futbolista, dona puntades de peu a una pilota que estavella una vegada i una altra a la paret de fusta. Ell es Pasolini i ens parla de política, d’amor, de literatura, del seu pare, de la seva mare, del seu germà, del seu cinema, …
A partir del text, el muntatge presenta a un Pasolini que respon a un entrevistador imaginari dels EE.UU. i l’artista es dirigeix al públic nord-americà que no el coneix i és per això que repassa els moments de la seva vida que van ser decisius per a les seves creacions, la relació amb la mare, l’assassinat del seu germà o la relació amb el seu pare que simpatitzava amb els feixistes.
En un moment donat ens parla del seu mític TEOREMA, i ho fa a partir d’un dibuix que ens fa en directe i que penja a la paret per tal d’explicar-nos didàcticament la història d’aquell jove que és convidat a la llar d’una família benestant i la destrueix posseint als seus membres un per un.
Si mes no, aquella escena va provocar en nosaltres unes ganes immenses de tornar a veure aquella pel·lícula (declarada immoral per l’Església catòlica), que vàrem veure quan érem molt joves i que llavors vàrem menysprear per desconeixença.
Una gran oportunitat que ens ha permès acostar-nos a la figura de Pasolini des de Pasolini. Ens ha agradat molt la interpretació en solitari que ha fet del personatge, l’actor argentí Gonzalo Cunill.
Una proposta interessant que ha quedat força “tocada” per la incomoditat dels seients i sobretot per la insuportable i asfixiant calor que hem patit dins la capsa de fusta i que ens feia desitjar sortir d’ella com més aviat millor.
Si voleu veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ