El Teatre Poliorama torna a oferir-nos petites perles que poden passar desapercebudes per ser els dies en què la programen. I aquesta és una d’aquelles que no podem perdre.
Winniepeg, el vaixell de Neruda, de Laura Martel, és un cant a l’esperança i una crida contra l’oblit. Recorda el moment en què el poeta Pablo Neruda i el ministre d’Exteriors del Govern xilè, Abraham Ortega, van obrir les portes del país a més de 2.000 republicans espanyols exiliats.
Ens trobem amb una obra que parteix de l’inici de la guerra, com s’escapen pare i filla per marxar d’Espanya franquista cap a França i tota la duresa que troben per poder sobreviure. I com, un cop a França veuen la possibilitat de marxar cap a Xile en el vaixell Winniepeg. Tot el que suposa marxar de casa i trobar-te en un nou lloc on no et volen i ets un estranger més.
Tota l’obra ens l’expliquen pare i filla i podem veure la resta de personatges que es van trobant. A més juguen amb molt encert amb la càmera que va jugant per l’escena i amb la música que va guiant-nos en els diferents moments; i sempre a capella pels quatre actors.
Winnipeg parteix de la foscor, l’horror i la crueltat humana, però acaba il·luminant un camí on l’esperança d’un món millor és possible.
L’obra recorda altres vistes sobre el mateix tema, com el de La maternitat d’Elna, Rastres-argelers , los niños oscuros de Morelli,… que parlen de l’exili.
Gran feina la de Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat i Edu Tudela, tant actoralment, com en la part musical a capellla i la manipulació de la càmera.
L’obra és molt més actual del que pensem. Podem veure la reacció dels francesos, dels xilens quan venen els estrangers refugiats. Ara tenim el mateix problema, però en lloc de ser nosaltres els que busquem refugi som els que hemque donar refugi a altres persones.
A més de l’actualitat de l’obra, també és una obra rodona tant pel que ens mostra com per com ho mostra. Una gran obra que podem veure aquests dies al Poliorama.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç