Malgrat tenir gairebé 200 anys, el text es manté igual de fresc que el primer dia “gràcies a” la dramatúrgia de Roger Torns que desmantella totes les escenes que no fan referència al protagonista o a les forces socials que configuren el seu destí (Malgrat que perdem l’univers de Büchner pel camí) . Per exemple, el personatge de Maria queda encara més en un segon pla però sorprèn amb una trama alternativa que simplifica l’argument de l’original sense perdre gens de força.
En certs moments aquesta proposta esdevé un cop sec a la ment dels espectadors. L’ús dels personatges-titella, la cançó, l’estètica funny games i la imatgeria postmoderna proposada (i quina moda això d’utilitzar ampolles d’aigua!) fa que tot i la possible lleugeresa de la proposta no puguis deixar de prendre-te-la molt seriosament. L’ús de l’espai és excel·lent (una escenografia despullada però molt efectiva) i els trencaments dins la narració (que ja hi són en l’estructura base) són omplerts amb interludis que afegeixen un segon nivell de lectura un pèl massa dirigida.
Acabaré parlant dels actors. Tots quatre formen un bon equip, s’entenen damunt l’escenari i tenen un alt nivell. No obstant això, m’agradaria destacar el paper d’Arnau Comas. Sap agafar el protagonisme quan li toca, manipular perfectament el titella, canviar l’espai… i tot ho fa amb una precisió i una economia de moviments que la seva actuació esdevé un altre motiu per anar a veure aquest Woyzeck.