Alban Berg va basar la seva obra en un text teatral de Georg Büchner, autor austríac que va viure 23 anys (1813-1837). Les idees utòpiques comunistes de Büchner tenen reflex en aquest text on hi ha un sentiment de commiseració per les classes populars reduïdes a la desolació. Büchner va deixar aquesta obra inacabada. Per un error en la transcripció, el títol inicial de Woyzeck va ser Wozzeck en la partitura de Berg. Se n’han fet moltes adaptacions i posades en escena, des d’obres de teatre, fins a musicals o teatre de titelles.
Büchner es va basar en un fet real. A la biblioteca del seu pare cirurgià, va poder llegir l’historial mèdic del cas Woyzeck. Un soldat havia matat a la seva amant per presumpta infidelitat. Sembla que Woyzeck tenia un cert grau de malaltia mental que no va impedir que anés a la guillotina el 27 d’agost de 1824.
Al 2013 vam poder assistir a Woyzeck, una adaptació per teatre de la companyia “Parking Shakespeare” dirigida per Marc Rosich amb una escenografia minimalista, sòbria i elegant. En aquesta ocasió el Liceu ens porta una producció del festival de Salzburg que és una explosió dels sentits gràcies a William Kentridge, l’artista plàstic polifacètic sud-africà. Cada escena és una sorpresa. L’acumulació d’elements en equilibri inestable no impedeix als cantants solistes i al cor moure’s amb una absoluta normalitat per un escenari canviant. No es pot descriure el magnífic acompanyament que fa Kentridge a la música de Berg, els canvis de llums, les projeccions, els dibuixos animats al carbó d’escenes de guerra, les ràpides modificacions dels elements escènics aprofitant moments de semi foscor. La impotència i l’autodestrucció estan fidelment representades. La música dodecafònica de Berg s’hi troba bé. La força dels instruments de vent metall i la percussió sota l’experta batuta de Josep Pons adquireixen una potencia indescriptible. Matthias Goerne és el baríton protagonista amb una gran força dramàtica, demostrant amb la veu i de manera sublim els seus desequilibris emocionals. La Marie d’Annemarie Kremer s’adapta perfectament a Wozzeck en la veu i expressió corporal tant en els moments més suggerents com en els més tendres com la cançó de bressol per Bub del primer acte. La resta del planter vocal afegeix intensitat el contingut dramàtic i vitalitat a l’excel·lent música de Berg.
És una òpera curta però intensa en la que no hi falta una escena pel cor del Gran Teatre del Liceu i el Cor Vivaldi – Escola IPSI i un ball amb un ritme frenètic i sincopat que il·lustra el penediment de Wozzeck i la seva bogeria. Gran proposta d’aquesta temporada que no es pot perdre cap afeccionat a l’òpera.