El psicoterapeuta no és l’única concessió argentina d’aquest espectacle de Marc González de la Varga. Segurament sense saber-ho -o potser sí, això ho desconec- ha adoptat una forma de fer teatre que em recorda molt a alguns dels primers experiments de Daulte o a alguns textos de Claudio Tolcachir, Nelson Valente o Denise Despeyroux, entre molts altres. Segurament hauríem de salvar moltes distàncies, però veig que hi ha alguns aspectes comuns a tots ells que m’encaixen perfectament: l’ús del joc com a motor de l’acció dramàtica, la improvisació prèviament assajada al local d’assaig, la barreja de professionalitat i amateurisme, la nuesa de l’espai escènic, la utilització de les teràpies i els psicodrames enmig de les trames argumentals, la família com a eix vertebrador, etc. I tot plegat per parlar d’un fet de casa nostra, en una obra que aparentment vol tractar de la identitat nacional però que acaba parlant de la identitat personal de cadascú. Crec que la idea i la resolució final del text -a banda de la sentida interpretació de Roser Batalla– són el millor d’aquest espectacle, ja que és molt hàbil la manera que té l’autor d’evitar camins tortuosos o partidismes polítics per acabar portant-ho tot al terreny emocional, on tots ens traiem la careta i entenem perfectament el que passa. En aquest sentit, aplaudeixo el missatge que queda de tot plegat, perquè en aquests moments és més necessari del que ens puguem arribar a imaginar.
Respecte al muntatge en si, és evident que s’han corregut riscos. El fet d’utilitzar a espectadors com a personatges de la peça resultat molt interessant, però a moments ralentitza l’acció i posa en evidència un cert nerviosisme per part de tots, tant dels actors reals com dels actors convidats. També cal dir que en una obra d’aquest tipus, la naturalitat en les interpretacions hauria de ser la base de tot… i això no sempre s’aconsegueix. Però, malgrat aquests esculls, cal aplaudir que una companyia de casa nostra s’atreveixi amb aquest tipus d’exercicis. Potser no l’hauran clavat al cent per cent, però tot exercici requereix pràctica, repetició… i sobretot, oportunitats.