L’únic protagonista entra a l’escenari amb un abdomen gros que ens fa palès el seu embaràs. Entra en silenci i es manté una bona estona mirant al públic amb un posat avergonyit, encuriosit, provocador. És el silenci del presagi d’una història turmentada.
La premsa ja s’ha fet ressò recentment d’algun home embarassat. En teatre, la primera vegada que vaig veure tractar la transexualitat va ser a “Limbo” de “Les Impuxibles” fa ja uns quants anys. Com Limbo, és la història d’un trànsit i es presenta en tota la seva cruesa i honestedat. La confusió, la por, el rebuig i la incomprensió acompanyen al protagonista durant gran part de la seva vida fins al reconeixement i acceptació de la seva identitat de gènere.
Agustí Franch ha demostrat tenir una gran sensibilitat i coneixement del tema escrivint un treball descriptiu que no jutja ni critica però que et posa hàbilment al costat de la comprensió i és capaç de commoure’ns en alguns moments.
És un gran treball actoral el que fa Isidre Montserrat per la dificultat d’interpretar a dos personatges en la mateixa escena amb canvis constants de timbres i registres de veu o d’actituds corporals molt arrelades i definides per a cada un dels grups socials que representa.
L’escenografia és molt senzilla i permet junt amb la il·luminació fer uns canvis ràpids d’època, de moment o de personatges tot i que, com és molt freqüent en el teatre actual, hi ha un innecessària utilització dels audiovisuals.
Sota la mirada de la tolerància i el respecte per la diferència, la direcció de Núria Florensa i Raül Tortosa ha estat molt valenta i han reeixit a tractar un tema en profunditat abraçant tots els matisos del dubte, el desconcert i la incomprensió d’un mateix i del demés.
La mentalitat binària imperant és incapaç de comprendre tot l’abast de les diferents identitats i les dificultats per reconèixer, acceptar i decidir. El teatre és el ressò, l’amplificador i la caixa de ressonància de situacions que no s’acaben de normalitzar.